Aquest estiu he rellegit Pau i interculturalitat. Una reflexió filosòfica, de Raimon Panikkar (Proa, 2004). Donades les actuals discussions que trobem sobre la taula derivade de la convivència intercultural, i donada també la feina que estem fent a l’ajuntament els grups municipals del PSC, ICV-EUiA i CiU (a dia d’avui som els únics grups que estem participant) a les taules de treball creades a partir d’una proposta de Convergència per analitzar tota la qüestió relacionada amb la diversitat de cultes a Badia, aquesta obra de Panikkar em sembla encara més vigent enguany que quan la vaig llegir per primer cop. No puc deixar de pensar que, en aquestes taules de treball, el que hem de pretendre no és captar una visió global de les necessitats dels diferents col·lectius religiosos (i per extensió, culturals) amb nucli a Badia, sinó que l’objectiu hauria de ser, en primer lloc, enriquirir-nos i ampliar les nostres perspectives. I això només s’aconseguirà amb el diàleg. Per aquest motiu, el proper pas dins la dinàmica d’aquestes taules de treball serà obrir-la a interlocutors dels diferents col·lectius, iniciant així el diàleg, real i directe, a partir del mes de setembre.
En tot cas, i si em permeteu, explicaré com he interpretar la interessant visió de l’autor sobre la interculturalitat: Raimon Panikkar (llicenciat en filosofia i teologia, i professor a les universitats de Madrid, Roma, Harvard i Califòrnia, per a més dades) mitjançant els seus escrits ha demostrat ser un gran coneixedor de cultures del tot allunyades de la tradició occidental, com la cultura índia. Aquest interès per la diversitat cultural del món, que ell considera pròpia del mateix ésser humà, l’ha portat a reflexionar sobre el diàleg entre cultures, la globalització i, molt especialment, sobre la possibilitat d’una pacífica convivència entre tradicions i maneres de viure ben divergents. Pau i interculturalitat és un dels fruits d’aquestes reflexions. Aquest llibre, d’extensió breu però filosòficament ric en idees i comentaris al voltant d’una de les grans preguntes atemporals de la història de la filosofia, a saber, la pregunta pel què som, ofereix una anàlisi de la manera com la resposta a aquesta pregunta -que cadascun de nosaltres accepta com a vàlida- se’ns mostra directament vinculada a la manera que tenim de viure, i també a la manera que tenim de fer front a les respostes -diferents a la nostra- que els altres defensen com a vàlides.
En la introducció, Panikkar constata la crisi actual derivada del conflicte intercultural, i argumenta que aquesta crisi no és el resultat d’una lluita entre “bons” i “dolents”, ni tampoc no és el producte de l’acció malvada d’alguns individus particulars. Ans al contrari, la crisi del món actual és quelcom més profund: és un xoc de móns diferents que topen entre si. És, tal i com l’autor ho denomina, una crisi de Kosmologies, això és, diversos paradigmes -cadascun amb un entramat de xarxes de coneixement i poder particulars, i configurat a partir d’una o de diverses veritats- que entren en conflicte. I la solució de l’actual conflicte no consisteix a intentar esbrinar quin dels paradigmes és el més adequat i, en conseqüència, el que ha d’intentar eliminar els altres, sinó que l’objectiu haurà de ser superar les diferències. Superar-les, no anul·lar-les. Això és extremadament difícil, atès que no existeix cap perspectiva global. Altrament dit, l’ésser humà no té la capacitat de tenir una visió holística de l’actual situació de les diferents cultures, com a vol d’ocell. Tota perspectiva que l’home pugui adquirir de la l’actualitat sempre és limitada. Però malgrat la limitació, producte entre altres coses de la nostra finitud, sempre hi ha la possibilitat de fer un intercanvi, és a dir, d’ampliar les nostres perspectives. I això s’aconsegueix mitjançant el diàleg. La perspectiva de Pannikar en aquest sentit s’acosta a la idea de la fusió d’horitzons, defensada per Gadamer a Veritat i mètode (Herder, 2000): per entendre altres cultures, altres moments històrics, en definitiva, un pensament diferent al nostre, hem de ser conscients de dues coses: en primer lloc, que no podem ser totalment objectius, atès que la nostra mateixa natura humana ens ho impedeix, car sempre ens trobem immersos en un context de significació que ens predetermina; i en segon lloc, que hem de ser oberts, i hem d’intentar fusionar aquest horitzó de sentit en el qual ja sempre ens trobem amb l’horitzó de sentit en el qual es troba altri. I això s’aconsegueix mitjançant el diàleg. Estic totalment d’acord en considerar absurd l’intent d’avaluar el punt de vista de l’altre des del nostre propi i en conseqüència particular horitzó de sentit. Hem de conèixer en què consisteixen la seva cultura, el seu context social i històric, i fins i tot religiós. I no només ho hem de conèixer amb pretensió analítica, sinó que ho hem de fer partint de la base d’una certa simpatia. El concepte d’amor o simpatia per l’altre és, aquí, fonamental. Sense amor, altrament dit, sense haver eliminat els recels i les suspicàcies cap a l’altre, mai no podrem arribar a una convivència pacífica entre les cultures. I això és degut al fet que aquestes diferències culturals que són el producte de l’esmentada crisi actual, no són accidents, és a dir, no són un aspecte superficial de l’ésser humà. Tal i com encertadament diu Panikkar, «les diferències culturals són diferències humanes i no les podem eliminar ni ignorar quan tractem els problemes humans» (Panikkar, 2004: p. 10). El problema de la relació entre cultures no és un mer problema moral, com si uns determinats sectors egoistes i egocèntrics volguessin eliminar les altres cultures mitjançant la guerra sense conèixer-les. El problema és molt més profund, car és un problema religiós, cultural, i fins i tot antropològic. I per això mateix és tan important observar quina és la lectura que la filosofia, en tant que disciplina capaç d’oferir una visió àmplia i global de la situació, fa al respecte.
Quina és, doncs, la funció que se li atorga en aquest llibre a la filosofia? La filosofia té, per a Panikkar, la missió d’anar més enllà de les dades que ens arriben gràcies a la multidisciplinaritat actual, però sense oblidar-les. O, altrament dit, la filosofia ha de trascendir els límits de la dada empírica sense deixar-la de banda. Però quines són aquestes dades que la filosofia ha de sobrepassar? Crec que la resposta que l’autor ofereix a aquesta qüestió és molt encertada: la cultura, és a dir, allò que precisament ens configura. I això únicament es pot fer, com s’ha comentat abans, mitjançant el diàleg. El filòsof és plenament conscient de la famosa màxima socràtica «només sé que no sé res». Un cop acceptada la pròpia ignorància, s’esforça per intentar adquirir coneixement. El filòsof no resta mai satisfet, ja que sap que no sap, i intenta saber. Per tant, no ens podem quedar només dins de l’esfera subjectiva i personal. La filosofia representa l’esforç d’anar més enllà de nosaltres mateixos amb l’objectiu, precisament, d’adquirir coneixement. L’única via d’introduir-nos, encara que sigui superficialment, en la tradició d’altri és comunicant-nos amb ell. Però la filosofia intercultural és més que una simple conversa amb el veí. Representa entrar en l’univers d’aquell que per a nosaltres és estranger. Però, com es duu a terme aquesta trobada entre cultures, aquest diàleg amb el veí? Panikkar distingeix cinc moments des d’un punt de vista cultural. Un primer moment d’aïllament, en el qual cada cultura viu dins del seu àmbit i sense relació amb les altres cultures; aquest és un moment d’ignorància, on el desconeixement i la separació cultural afavoreixen la inexistència del problema. Un segon moment d’indiferència i menyspreu, en el qual es produeix el contacte entre ambdues cultures, però es tendeix a pensar que la pròpia és la correcta. El tercer moment és el de condemna i conquesta; quan la relació entre dues cultures no és esporàdica sinó mínimament estable, l’altra cultura esdevé potencialment perillosa i la primera reacció és eliminar-la. Passat aquest intent de conquesta, tenim el moment de la coexistència i la comunicació, moment en que s’arriba a la conclusió que totes les cultures s’han de tolerar. Per últim, hi ha un moment de convergència i diàleg, en el qual l’altra cultura no només s’ha de tolerar, sinó que s’ha de conèixer, i fins i tot pot resultar enriquidora. Citant al propi Panikkar: «Sovint, després del xoc, hi ha la trobada i la descoberta d’una possible influència recíproca. L’altra cultura es comença a convertir en l’altre pol de la nostra i potser en un complement» (Id. p. 29). En aquesta darrera etapa és quan apareix el diàleg intercultural, exposat tal i com abans s’ha comentat, és a dir, no en forma d’un mer diàleg educat, sinó com un intent real d’aconseguir un vincle amb l’altra cultura, intent que només serà possible si hi ha un rerefons de simpatia envers altri. La interculturalitat demana precisament això: l’obertura a l’altre, i aquesta obertura a l’altre és fonamental. En aquest sentit cal remarcar la importància del pensament simbòlic. Panikkar afirma que el pensament simbòlic és una via intermèdia entre l’absolutisme i el relativisme cultural, que són les dues actituds extremes que configuren el transfons de la nostra relació amb les altres cultures. La filosofia intercultural té com a objectiu intentar seguir aquesta via intermèdia; i el seu mètode és, tal i com es pot intuir a partir de tot el que s’ha dit fins ara, el diàleg: el diàleg com a obertura de l’altre. Només obrint-nos a l’altre, i dialogant, aconseguirem una pau entre cultures. Una pau intercultural.
¿Com interpreta Panikkar la pau? Al final del llibre s’afegeix un breu capítol en què es descriu el que per a l’autor són els nou preceptes necessaris per a aconseguir la pau. Però de conceptes de pau n’hi a molts, com ell s’afanya a afegir. Per aquest motiu, no n’hi ha cap que s’hagi d’imposar, sinó que possiblement són compatibles els uns amb els altres. I enllaça aquesta idea, sobre la diversitat de maneres d’entendre què és la pau, amb la manera de fer filosofia de les cultures orientals, diametralment diferent a la filosofia duta a terme a occident. Diu Panikkar que la filosofia occidental molts cops s’interpreta com una recerca de la veritat. Però potser caldria més aviat entendre la filosofia, citant Ciceró, com a cultura animi, és a dir, com una ànima que, estant en harmonia amb la realitat, cultiva espontàniament una filosofia que condueix a la pau. Aquesta denominada filosofia de la pau no és una observació passiva de la realitat, sinó que és una participació activa en el dinamisme de la realitat. Però per això es requereix un cor pur. Panikkar creu que no es pot pretendre aconseguir la pau a base d’imposicions sense una veritable filosofia de la pau de transfons. La pau no s’ha d’entendre com l’absència de força, ni com el fruit d’una actitud passiva, ni tampoc no implica l’homogeneïtzació de tot. La pau és més aviat la participació harmònica en el ritme constitutiu de la realitat. La pau entre cultures, això és, la pau exterior, no es pot donar si no hi ha una pau interior. Sense pau interior les persones pateixen, entren en conflicte entre elles mateixes, es disgreguen, i els pobles es destrueixen. La pau no pot ser imposada, sinó que és més aviat el fruit d’una revelació que tothom accepta. I que s’ha d’anar creant contínuament. Per tant, la pau no s’aconseguirà mai amb la derrota de l’enemic. La pau no és el restabliment d’un ordre destrossat. De fet, és l’adveniment d’un ordre nou: l’ordre de la pau. Personalment, coincideixo amb la manera en que Panikkar entén la pau, i crec que, donat el fet que un poble no és un ens abstracte sinó una agrupació de persones que conviuen plegades, ha d’haver-hi un cert lligam entre la pau interior d’aquestes persones i la pau exterior del poble que aquestes mateixes persones formen. Per això mateix, les actuacions armades per imposar la pau a la força mai proporcionen el fruit desitjat. Crec, efectivament, que la pau és un estat de les coses molt vinculat a les vivències internes de la població i, en conseqüència, no pot ser creat des de fora. Ara bé, jo evitaria relacionar explícitament aquesta pau interior amb les vivències religioses, lligam que per Panikkar és imprescindible i fins i tot indissoluble. Crec més aviat que la pau és una manera de viure, que pot estar relacionada o no amb la religiositat.
